Com una contradicció molt evident, fins al 2018 Espanya era el membre europeu amb menys desenvolupament de fonts alternatives d’energia. El país amb més capacitat natural per generar energia solar era la regió amb menys plaques solars instal·lades a Europa.
Les raons per a aquest subdesenvolupament energètic eren eminentment econòmiques. Per a qualsevol particular o, fins i tot, per als més grans complexos industrials, instal·lar plaques solars era un disbarat econòmic.
Per a un habitatge, era senzillament impossible pagar els alts peatges que gravava “l’impost al sol” pel canvi de sistemes. De la mateixa manera, per a les empreses, aquest impost llançava números vermells sobre els seus estats financers, cosa que va fer inviable el canvi per molts anys.
L’impost al sol va ser una de les mesures fiscals més polèmiques dels darrers anys a Espanya. Però, per què es va crear l’impost al sol? En termes generals, la mesura introduïda al Reial decret 900/2015 tenia com a propòsit protegir el sistema elèctric espanyol.
Un usuari que feia la transició cap a sistemes d’energia alternatius, havia de pagar un peatge molt elevat encara per energia no consumida. Per descomptat, per a un usuari comú, pagar les inversions en equips i instal·lacions solars més els impostos associats eren molt elevats. En conseqüència, l’energia solar no va ser una alternativa viable fins que el 5 d’octubre del 2018 va ser derogat l’impost al sol.
Però, l’eliminació d’aquest impost no va ser l’única mesura d’estímul per a la transició energètica. Com a part d’una política d’incentiu europeu, es van crear una sèrie d’ajudes econòmiques per a la compra i la instal·lació de plaques solars.
Addicionalment, es van crear una sèrie de mesures de promoció, com ara les reduccions d’impostos nacionals i locals. Vegem alguns dels beneficis fiscals més destacats actualment.